Un dels trets principals de la festa moderna, en un context marcat per la globalització, és la seua contribució a la reactivació de les identitats locals, fenomen que té lloc mitjançant l’articulació del conjunt d’actes rituals i el funcionament d'una complexa xarxa d'associacions festives. Aquestes es diferencien de la resta d'associacions voluntàries per la conjunció d'una sèrie de trets que els atorguen un caràcter particular: es tracta d'associacions populars i d’origen tradicional, que són a un temps llocs de distracció, gaudi i esbargiment, amb un important component històric de masculinitat, orientades cap a la celebració emotiva d’una festa, religiosa o civil. En elles s'arriba a una vivència intensa i sacral de la identitat local, amb un acusat component de rememoració i reactualització simbòlica del passat local.
Les associacions festives, com també ocorre amb les comissions falleres, estan marcades per un elevat grau de participació dels individus, que pertanyen als nivells socials més diversos. Es tracta d'agrupacions on predomina la integració interclassista dels afiliats i l’apel·lació a una causa comuna de caire identitari. Al seu si, els contactes son directes i recurrents, i la familiaritat i confiança sol presidir el tracte entre els socis. Es tracta d'associacions amb uns orígens tradicionals, perquè constitueixen fenòmens de relativa llarga duració, però en realitat són productes de la modernitat, atès que la seua formalització, institucionalització i expansió, tal i com avui les coneixem, data d’un període que va des de finals del segle XIX al primer terç del segle XX. Posteriorment, en especial amb l’adveniment de la democràcia i l’Estat de les Autonomies, les associacions festives adquireixen tots els trets de les associacions modernes i com a tals funcionen, fins el punt de que les seues activitats les situen molt a prop de les característiques de l’associacionisme cultural en general i es connecten amb tot un moviment de reivindicació i revitalització de les identitats particulars. Així és com, per exemple, tot i dir-se “comissions” falleres, aquestes en realitat funcionen com a veritables associacions culturals degudament enregistrades en el Registre d’Associacions, com a requisit imprescindible, a més, per tal d’accedir a subvencions oficials.
Així, al llarg del segle XX, les antigues “associacions” valencianes de la societat preindustrial, com ara confraries, germandats, comissions, corporacions, clavaries, majordomies, grups cerimonials, penyes i gremis, tot i conservar els seus noms, van esdevenint associacions reglades i estables, amb local social permanent, socis censats, activitats programades anuals, estatuts oficials, exercicis econòmics comptables, reglamentació d’activitats, recerca d’espònsors comercials i reconeixement institucional en un registre regularitzat d’associacions orientat a l’atorgament de subvencions i el control de moviments. Es tracta d’un procés general que té lloc a tota Europa i en el conjunt de l’Estat, que significa la plena introducció de la festa en la lògica de la racionalitat burocràtica, del turisme i del mercat capitalista.
La singularitat de les associacions festives, tan lligades a les transformacions del vell calendari cristià en un calendari secularitzat, les predisposa a convertir-se en instàncies que aglutinen els diversos nivells a través dels quals s'expressen els sentiments locals de pertinença. Només hem de pensar, en eixe sentit, en l’espai de la demarcació fallera, consolidat en els darrers cinquanta anys, que actua, junt al casal, com veritable espai intermedi de sociabilitat i fins i tot de socialització entre la família i el veïnat. Això és possible en la mesura que constitueixen un privilegiat espai públic de relació social, basat en el contacte directe i en la comunicació social intensa. D'aquesta manera, a través de les associacions festives els individus poden viure d'una manera privilegiada i reflexiva la seua pròpia localitat i el patrimoni festiu que ajuden a preservar dinàmicament, obtenint a canvi un nivell més fort d'integració local i certa seguretat existencial en uns temps marcats per la incertesa i la volatilitat de les relacions socials. En eixe sentit, novament, les comissions falleres són un clar referent associatiu i una manifestació d’una sòlida societat civil, organitzada, ben tramada i estructurada, tot i que preferentment dedicada al món festiu, però també de la celebració patrimonial i les accions solidàries.
La celebració de la festa fallera en la majoria dels pobles i ciutats valencianes comporta una vertebració del subjecte social a través d'agrupacions de sociabilitat específicament festiva, l'objectiu preferencial de les quals és participar en la festa mitjançant la pràctica lúdicoritual de la convivialitat, la comensalitat, les deambulacions simbòliques i la donació altruista, entre altres pràctiques. Les associacions falleres s’integren, igualment, en l'estructura urbana històrica de les seues respectives localitats, la dimensió patrimonial cultural de les quals acaba sent redimensionant-la per mitjà de les celebracions rituals de la festa. Cal subratllar que, com ja s’ha avançat, actualment les associacions festives, i també les falleres, tenen un caràcter formal, amb socis permanents, que estableixen els seus propis fins estatutaris i dicten les seues normes de funcionament per mitjà d'assemblees generals, encara que han d’atenir-se a les exigències del ritual públic en què participen, condicionades per la seua llarga trajectòria històrica..
La festa de les Falles, que apareix documentada a València cap a mitjans del segle XVIII, és organitzada, en els seus orígens, per improvisades comissions formades esporàdicament per veïns de places i carrers. Sense quasi continuïtat, escassa formalització i amb un territori difús, la comissió fallera primitiva es va transformant en els primers decennis del segle XX, coincidint amb l’arribada de les falles a l’estatus de festa major, en una associació permanent, amb seu social fixa – el casal – , activitats regulars i un territori delimitat oficialment, com és la demarcació.
Des dels anys seixanta, la comissió fallera contemporània es converteix en una entitat veïnal important, nucli permanent d’activitat social i cultural i senyal d’identitat de la barriada corresponent. A partir dels anys noranta, la necessitat de gaudir de subvencions institucionals, fa que les comissions entren a formar part del registre valencià d’associacions culturals. Des de 1939, a la ciutat de València una supraentitat organitzadora dependent de l’Ajuntament, la Junta Central Fallera, coordina, orienta i regeix, mitjançant un reglament faller, l’activitat fallera de les comissions, que a partir dels anys seixanta queden enquadrades en “sectors fallers” que agrupen, mitjançant criteris d’agrupació de barris contigus, desenes de comissions, a efectes de racionalitzar administrativament el seu funcionament.
Paral·lelament, i també a la ciutat de València, que actua com a referent faller de tot el territori faller valencià, a mitjans dels anys setanta les comissions falleres comencen a formar “agrupacions de falles” des de la base, i no des de l’Ajuntament, per tal de coordinar llurs festejos, aprofundir lligams de germandat i buscar ajudes econòmiques entre el comerç. En els noranta les agrupacions formen una gran Interagrupació de falles, que s’escindeix en dues interagrupacions en 2005. També a mitjans dels anys noranta apareixen les federacions de comissions de falla, que segueixen un criteri d’interès en un objectiu comú (així hi ha federacions de falles de secció especial, de secció primera, d’enginy i gràcia o de loteria contrareembossament).
Les mateixes tendències observades a València es detecten en els pobles i viles que també celebren les Falles, especialment en grans poblacions com Alzira, Torrent, Gandia, Xàtiva o Borriana, entre altres. La regla general ha estat la formació de Juntes Locals Falleres, que acompleixen el treball que a València fa la Junta Central Fallera, tot i que també han anat apareixent federacions de falles, com a Gandia, i algun que altre intent, promogut també des de La Safor, de formar una Federació de Falles de Comarques, intent que finalment no arribà a bon port.
En les Falles s’observà, a més, durant tota la segona meitat del segle XX, un continu creixement del nombre de comissions, passant-se a València de 35 comissions censades en 1940 a les 269 de 1975, i d’aquestes a les més de 383 actuals. Simultàniament, l’expansió fallera per les comarques és tan gran que les més de 420 comissions actuals superen en nombre a les del cap-i-casal. En conjunt, les comissions de la capital comptabilitzen prop de 100.000 persones i unes tantes altres a les comarques, el que genera una gran massa de fallers i falleres (més de 200.000 en total) articulada en una vasta xarxa de comissions falleres i juntes locals, cadascuna de les qual té al voltant la seua demarcació, els seus símbols identitaris i una intensa sociabilitat que va més enllà d’allò estrictament festiu, doncs expressa un valencianisme temperamental acusadament emocional i molt vinculat a llaços familiars i d’amistat.
En línies generals, intrínsecament lligat al grup faller, es troba el territori que li serveix de suport material i simbòlic, on el grup, a través de l'activitat festiva, projecta una sèrie d'identitats, que a vegades se superposen i acaben reforçant una identitat superior. Cadascun d'aquests grups o comissions, amb estatus d’associació cívica voluntària amb una finalitat ludicofestiva, i que es compten per centenars al llarg i ample del País Valencià, posseeixen un espai sacre i exclusiu, on té lloc el gros de la seqüència ritual pròpia. Com a trets comuns, podem observar l'existència d'un territori bàsic que manté una forta correspondència amb la comissió fallera festera, que en el seu interior conté un nucli de sociabilitat com el casal faller. Posteriorment ens trobem amb un territori intermedi, que es correspon amb les agrupacions falleres, i finalment territoris rituals únics, que són compartits per totes les associacions festives. En última instància, la profunda relació entre associacions falleres, rituals festius, espais cerimonials i territoris identitaris no fa més que redimensionar el caràcter de la festa com a patrimoni cultural dinàmic en continua reapropiació social, a més d’una rica i potent societat civil festiva, capaç d’incidir tant en les definicions col·lectives de la identitat com en la vivència solidària de la ciutadania.
Gil-Manuel Hernàndez i Martí
Associació d’Estudis Fallers
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada