"Els ninots", Estampa Popular de València, 1966
El recent anunci per part de la Federació de Falles de la Secció Especial (FFSE) d’una retallada pactada dels pressupostos dels seus cadafals per a l’any 2011, ha provocat un terrabastall mediàtic que, com és norma i costum en el món de la festa, pot quedar-se en fum de canyot si atenem la superficialitat d’arguments i opinions que ha generat. Cal dir, en primer lloc, que la decisió és per se legítima: que els membres d’un grup s’imposen uns límits, en l’àmbit que siga, és cosa fins i tot natural. La FFSE, nascuda en bona mesura per optimitzar l’ingrés de recursos econòmics de les comissions que en formen part, pot lògicament establir un màxim pressupostari als seus integrants, si ho fa atenent-se a les seues pròpies normes i si jutja que les circumstàncies ho aconsellen. Es pot discutir si tal màxim és l’adient; el podem trobar draconià o suficient, inversemblant o ajustat, però és el que s’ha acordat i, en eixe sentit, és respectable. Dit açò, on erra estrepitosament la FFSE és en la conversió automàtica d’eixe límit pressupostari en dimensions físiques de les falles: és senzillament ridícul equiparar 100.000 euros a 14 metres d’alçada i 20 ninots. Ridícul, però molt faller: no coneguem cap altre àmbit de la creativitat que funcione així. Tant et pague, tant em plantes. Imaginen els lectors una producció cinematogràfica que li costa x a la productora i dura 90 minuts. Li costaria 2x si fóra de 180 minuts? Eixa és la lògica fallera, d’una estultícia que aborrona. Se’ns dirà que és per evitar la picaresca. Declare 100.000 euros, però pague altres tants en negre i tinc el doble de falla. El marge d’interpretació, nogensmenys, és tan ample que esdevé una norma inaplicable. Per exemple, és un ninot una flor humanitzada? Si en un grup hi ha sis personatges representats, són sis ninots o només un perquè connecten amb les puntetes dels dits? Conten com a ninots les figures dels coronaments? Una veritable bajanada, estes normes. Per què les proclamen? La interpretació que apuntem és evident: no es fien els uns dels altres.
La FFSE ha tingut una curta, però intensa història, connectada amb els canvis en les fonts de finançament que experimentaren les falles al llarg dels anys noranta del segle passat. Durant eixe període, el patrocini de marques comercials havia passat de ser un complement a esdevindre la part fonamental de la liquiditat dinerària de comissions senyeres de la festa. Alhora, unes altres comissions aspiraven a militar en la màxima categoria. Davant una creixent competència, per què no compartir la tortada publicitària, sense deixar de menjar-se un pastisset propi cadascú? La FFSE, en eixe sentit, es creava per optimitizar recursos de patrocini. El món faller en conjunt, però, es mirava la iniciativa amb malfiança. Tradicionalment, les falles d’especial cauen malament a les demés. I es pensava, no sense raó, que la FFSE era també un grup de pressió. La FFSE hagué, doncs, de netejar-se la imatge. Diverses iniciatives, adreçades a un públic ampli —molt marcades per l’estil d’intervenció sociocultural que ha fet cèlebre la Falla Na Jordana, membre fundador—, se succeïren durant uns quants anys. La FFSE tenia una cara humana, feia coses divertides per a la resta dels fallers i, damunt, demostrava que el solipsisme no és la norma filosòfica de la festa. Fatalment, açò coincidí amb la creixent presència pública de la Nova de Campanar i el seu president. Fora de primera mà de la FFSE, ben prompte, però, hi ingressà. I la FFSE acabà sent un element més de la campanya de redreçament de la imatge de Juan Armiñana. Ara que el temps de bonança ha passat, la mentida del muntatge sura des del tarquim de la impostura de la germanor. La tortada de la FFSE ja no és ni llepolia de paradeta. Són miquetes el que ara es poden repartir. Per això, eixir-se’n serà barat. Qui pagarà la desfeta? Els de sempre. Fins i tot al paradís, hi ha categories. L’acord, ni de bon tros, l’han forçat les comissions amb menys recursos dins de la FFSE. La roda de premsa al casal de Na Jordana marca la correlació de forces. Que el president del club estiguera flanquejat per l’amfitrió i pel ja esmentat Armiñana, paradigmes respectivament de maneres d’entendre la festa que estan als antípodes, és l’escenificació perfecta de com uns han acabat servint-se d’uns altres. Ni ells es creuen la viabilitat del projecte. El llast de deutes, a més, condiciona sempre més els menuts que no els grans, que acaben marcant els temps i maneres.
El destarifo ha assolit dimensions d’esperpent perquè la FFSE, ja no només amb prepotència, sinó cega de criteri, no fou capaç ni d’avisar els representants dels artistes (la Junta Directiva del Gremi Artesà) de les seues intencions. Com se sol dir, se n’assabentaren per la premsa. I això, quan bona part de la cúpula gremial treballa per a comissions federades, és simplement impresentable. La reacció victimista del Gremi, tanmateix, també palesa les pregones contradiccions en què viu quasi des de sempre este col·lectiu professional. Encegats per la diarrea de bitllets que anys arrere secretaven les comissions que trencaren el joc en la secció d’or de les falles, i amb les orelles regalades per certs entesos de la festa, alguns professionals entraren en una dinàmica irresponsable d’acceptació de reptes cada volta més exagerats i fora de control. Les estructures productives, lògicament, se n’han ressentit. La subcontractació de treballs entre tallers no ha sigut mai estranya al quefer dels artistes. La situació generada, però, ha anat molt més lluny. Ja no es tracta simplement de fer comandes puntuals. Ara, s’ha teixit una xarxa de dependències on, lògicament, el flux en descens dels diners fa que el servici es devalue com més lluny de l’inici creatiu estiga. El risc d’ultraespecialització, a més, s’ha fet major. Un mercat tan exigent ha demanat dedicacions cada volta més exclusives. Els artistes fallers han basat el creixement recent dels seus negocis, així, no en la diversificació del risc, sinó en la concentració. Errada fatal que es paga quan la crisi apareix. Al capdavall, una falla és una despesa sumptuària, no un article de primera necessitat. El marge de pressió que té un productor de subsistències mai el tindrà el creador de luxes. Quan fa uns pocs anys, en plena espiral embogida de despeses creixents, el Gremi concedí al senyor Armiñana la seua màxima distinció, no feia sinó posar als seus peus la rendició incondicional a un model que alguns —de mal averany, se’ns titlava— ja denunciàvem com a insostenible. Les plusvàlues s’han escapat pel desguàs de la inversió en equipaments, materials i humans. I el temps de l’amortització, senzillament, no ha arribat. El fre estava a la mà dels artistes. Ells tenien els arguments tècnics per a parar la retòrica diabòlica de “l’enguany encara més”. Podien haver apel·lat a la limitació d’espais i de recursos, al bon juí en raó de la seguretat. No ho feren. S’estimaren més el risc de plantades al límit dels nervis i del fantasma de la caiguda de coronaments a canvi d’uns ingressos que només en casos comptats s’han traduït en un miratge de millora. Si sobre açò, alguns beneficiaris col·laterals del negoci —des de periodistes i opinadors fins a ideòlegs de rar encuny, tots amb gran saviesa fallera— els regalaven les orelles com als maletillas dels bous —chacho, tú puedes con ése y con cinco toros más—, no caure en la temptació era una heroïcitat digna de causa de santificació. Els pecats, tanmateix, comporten la penitència. Uns quants continuen sense cobrar d’algunes insignes comissions federades des de fa uns anys (perquè la crisi, per cert, no començà la setmana passada).
No hi ha prou amb açò, però, per a compondre el quadre final de l’astracanada. Els poders públics, representats genuïnament per l’alcaldessa de València i l’Ajuntament, han procurat una escenografia a vessar de contradiccions. Entre proclames neoliberals que ni en Davos —que cadascú es gaste els diners al seu lliure antull, i si això es carrega el sentit de la festa popular no passa res—, i proteccionisme populista que ni en Caracas —la calle es mía, i vés espai que me chivo—, les falles són, en el punt present, un magma caòtic d’interessos en tensió màxima. El millor exemple és la famosa subvenció del 25 % del cost de la falla monument. Mesura fàcil en moments de prosperitat, ara és una llosa terrible per a una corporació endeutada i esgotada en la seua capacitat d’organització. Per què, si no, s’han manifestat tan contents amb l’acord de la FFSE? I encara que la bonança tornara, el model és impossible. De primeres, atempta contra el principi de justícia distributiva, qüestió que obligatòriament s’ha de garantir en un estat de dret. La subvenció és major per a qui té més diners. És clar que no ens ha d’estranyar un cas així d’hipocresia social. Al capdavall, es defensa amb la mà dreta enlairada un model de lliure mercat per a les falles mentre que es para per darrere la mà esquerra per captar la subvenció pública. El model, sobretot, és absurd des del punt de vista de l’assoliment d’objectius. Suposadament, serviria per a millorar la qualitat dels cadafals. En bona lògica, caldria millorar la producció. Si cal subvencionar alguna cosa, és la professió d’artista faller. Millors mitjans tècnics, millor formació, millors condicions... millor producte (que cal pagar bé, això sí, per part de qui el vulga adquirir). Ací, hem fet tot just el contrari. És com subvencionar les cadenes de distribució i deixar que els llauradors s’apanyaren sols. Naturalment, els vots dels fallers sobrepassen en dos ordres de magnitud els dels artistes. I si alguna cosa no va bé, és per culpa dels enemics de les falles, de València i de la tradició. No ho diem nosaltres, sinó la senyora Barberà: la culpa, de Zapatero.
Jesús Català, Josep L. Marín i Gil-Manuel Hernández
Una versió reudïda d'este article es va publicar en el diari Levante-El Mercantil Valenciano el 29 de gener de 2010.
Entrades
