Carme t'estime (Falla Plaça de Na Jordana, 2005)
Diuen que el barri del Carme, castís i fallers per excel•lència, ja no és el que era. Però abans de llançar-se a valorar-ho caldria preguntar-se què vol dir exactament allò de què “ja no és el que era”. El que “era” quan? Al medieval segle XV?, al barroc segle XVII?, durant l’època fabril/febril de l’enderrocament de les muralles? abans de la tràgica riuada de 1957? o més be a començaments dels anys setanta, quan la modernitat inconformista començà a colonitzar al barri? Serien preguntes necessàries a fer-se, quasi de mode profilàctic, per estalviar-se d’entrada els paranys de la idealització nostàlgica del passat, tant procliu a expurgar-lo de brutícia com a ornamentar-lo amb els embolcalls daurats de la llegenda.
Això no obstant, és difícil sostraure’s a la nostàlgia, autèntica boira de la història, doncs al barri del Carme conviuen mite i decadència, fulgor i sordidesa, record i desmemòria. I, certament, si prenem com a referència les acaballes dels anys seixanta, la geografia, la topografia i diríem que fins i tot l’ànima del barri s’han transformat. Recordem, sinó, el moment clausurador i alhora fundacional que va suposar la gran riuada de València del 14 d’octubre de 1957. Una commoció que va tenir un fons impacte psicològic entre els valencians, i va fer necessari un gran pla de mobilització per socórrer els afectats i recuperar la normalitat. En la perplexa societat local, durament colpejada per la desolació i la destrucció, es va crear l’ambient per replantejar en profunditat la ciutat de València, que caducava com a urbs de postguerra minada per greus mancances estructurals, i s’obria a l’oportunitat d’una modernització accelerada. I així va ser perquè, després de netejar-se la ciutat, es va posar en marxa el famós Pla Sud, que a més de desviar l’antic curs del riu cap a un nou llit de seguretat, va significar el començament del desarrollismo a València, i amb ell, l’inici d’una profunda i embogida transformació del seu espai urbà.
El temps d’este tomb, aguditzat entre els anys seixanta i setanta, ve marcat per les reformes dels carrers del centre històric, la desaparició sota la picot de barris antics, les acaballes del tràfic de carros, tramvies i troleibusos, l’obertura d’autopistes, l’auge del cotxe o la nova façana dels barris perifèrics. València experimentà un enlairament industrial notable i un fulgurant creixement del sector serveis. Com a conseqüència, es va accentuar el procés d’urbanització, amb els seus efectes col•laterals de congestió, contaminació i excessos en l’especulació immobiliària. Al centre històric començaren a desaparèixer els vells obradors artesanals, els comerços es multiplicaren i s’edificaren nous barris de blocs de pisos arrabassats a un paisatge de barraques i alqueries. En les afores emergiren impersonals polígons industrials i la ciutat va veure com l’agricultura llanguia i es terciaritzava la seua economia.
Com a conseqüència d’estes transformacions, el barri del Carme mudà la pell del seu passat i entrà en el tumultuós terbolí de la modernitat avançada. Lluny restava ja la seua esplendor de l’època de les fembres pecadrius, dels horts, dels forns de ceràmica, dels convents i hostals, però molt aviat també restarien lluny el rebombori gremial del obradors o els sorolls estridents de la vida obrera de la revolució industrial. En molt poc de temps el barri es convertiria en una babel de tribus urbanes i modes, pubs i cafetins, restaurants i discoteques, una nova trama de “marxa nocturna” sols salpicada per l’arxipièlag “tradicional!” de casals fallers i altres associacions festives, ocultes quasi entre els plecs d’una arquitectura fracturada alhora per la desídia, el disseny i la “moguda”.
Amb tot, sota la ciutat dionisíaca de la festa popular i la “marxa” nocturna, de les mostres i trobades, de l’art contemporani i del consum cultural, va bategar durant anys l’arrítmic diapasó de la transició política, que a València arribà a assolir trets de terratrèmol i lluita iracunda. Així, els carrers del Carme s’ompliren de les carreres d’aquells que fugien del fum acre de les pilotes de goma, els seus locals maudits es transmutaren en escenaris on reivindicar la utopia a ritme de cançó, i pels racons s’assajaven noves formes d’iconoclàstia, inconformisme i rebel•lia.
Tanmateix, i a pocs metres, encara que de vegades estes demarcaren la frontera entre la vida i la mort en vida, deambulaven els estralls del catàleg periodístic de successos, la droga i la misèria urbana, que mostraven ja la imatge de la mort anònima al carrer, o de la mort lenta de les toxicomanies. En altres casos, apareixia el rostre de la sida mostrant les seues negres credencials, no massa distintes de les que avalen la brutícia indigna del més pobres, desterrats en les afores de la societat del benestar, ocults i invisibles per a la ciutat de la llum i del foc.
Hui en dia, a més, se succeeixen les modestes lluites ciutadanes per un barri net, segur, sostenible, habitable, humà, aferrat a la muralla àrab mil•lenària com a un mugró d’identitat. Proliferen entre la clandestinitat i la marginació cartells, proclames i grafittis de totes les utopies possibles, i amb ells conviuen els patis de porteres, els taulellets commemoratius de les falles centenàries i algun que altre cau d’artistes bohemis i nocturns. Per la nit, la cacofonia de la marxa se superposa al silenci dels carrers ennegrits pels segles, l’afonia alcohòlica del pub postmodern s’entrellaça amb el somni dels gats urbans i la modernor de la “gent guapa” es barreja amb l’amarga soledat dels vells als seus tuguris de lloguer antic.
Un dia, en començar el part de la primavera primerenca, al pub vencedor i a l’obrador resistent se li imposa la remor creixent de la festa, la remor feréstega dels coets, de la música, dels cadafals, de les desfilades, dels bunyols amb aiguardent, de l’amor que roda per terra entre carns turgents i un vertigen de besos i promeses... Triomfa aleshores l’estampit de la vida desflorant-se, del barri renaixent momentàniament del seu destí modern, al qual tornarà la nit de les flames, la nit de les cendres i les llàgrimes, la nit en què seguirà el curs de la història, certament incerta, que farà del Carme el que haja de ser en el futur. Ara, per tant, farem be en gaudir amb una celebració intensa del barri a través de la festa fallera, assaborint els seus olors i sabors. Una celebració sentida i sensitiva que, tal i com està el món, no és ben poca cosa. Carpe diem al remat, que deia el clàssic amb immensa saviesa.
Això no obstant, és difícil sostraure’s a la nostàlgia, autèntica boira de la història, doncs al barri del Carme conviuen mite i decadència, fulgor i sordidesa, record i desmemòria. I, certament, si prenem com a referència les acaballes dels anys seixanta, la geografia, la topografia i diríem que fins i tot l’ànima del barri s’han transformat. Recordem, sinó, el moment clausurador i alhora fundacional que va suposar la gran riuada de València del 14 d’octubre de 1957. Una commoció que va tenir un fons impacte psicològic entre els valencians, i va fer necessari un gran pla de mobilització per socórrer els afectats i recuperar la normalitat. En la perplexa societat local, durament colpejada per la desolació i la destrucció, es va crear l’ambient per replantejar en profunditat la ciutat de València, que caducava com a urbs de postguerra minada per greus mancances estructurals, i s’obria a l’oportunitat d’una modernització accelerada. I així va ser perquè, després de netejar-se la ciutat, es va posar en marxa el famós Pla Sud, que a més de desviar l’antic curs del riu cap a un nou llit de seguretat, va significar el començament del desarrollismo a València, i amb ell, l’inici d’una profunda i embogida transformació del seu espai urbà.
El temps d’este tomb, aguditzat entre els anys seixanta i setanta, ve marcat per les reformes dels carrers del centre històric, la desaparició sota la picot de barris antics, les acaballes del tràfic de carros, tramvies i troleibusos, l’obertura d’autopistes, l’auge del cotxe o la nova façana dels barris perifèrics. València experimentà un enlairament industrial notable i un fulgurant creixement del sector serveis. Com a conseqüència, es va accentuar el procés d’urbanització, amb els seus efectes col•laterals de congestió, contaminació i excessos en l’especulació immobiliària. Al centre històric començaren a desaparèixer els vells obradors artesanals, els comerços es multiplicaren i s’edificaren nous barris de blocs de pisos arrabassats a un paisatge de barraques i alqueries. En les afores emergiren impersonals polígons industrials i la ciutat va veure com l’agricultura llanguia i es terciaritzava la seua economia.
Com a conseqüència d’estes transformacions, el barri del Carme mudà la pell del seu passat i entrà en el tumultuós terbolí de la modernitat avançada. Lluny restava ja la seua esplendor de l’època de les fembres pecadrius, dels horts, dels forns de ceràmica, dels convents i hostals, però molt aviat també restarien lluny el rebombori gremial del obradors o els sorolls estridents de la vida obrera de la revolució industrial. En molt poc de temps el barri es convertiria en una babel de tribus urbanes i modes, pubs i cafetins, restaurants i discoteques, una nova trama de “marxa nocturna” sols salpicada per l’arxipièlag “tradicional!” de casals fallers i altres associacions festives, ocultes quasi entre els plecs d’una arquitectura fracturada alhora per la desídia, el disseny i la “moguda”.
Amb tot, sota la ciutat dionisíaca de la festa popular i la “marxa” nocturna, de les mostres i trobades, de l’art contemporani i del consum cultural, va bategar durant anys l’arrítmic diapasó de la transició política, que a València arribà a assolir trets de terratrèmol i lluita iracunda. Així, els carrers del Carme s’ompliren de les carreres d’aquells que fugien del fum acre de les pilotes de goma, els seus locals maudits es transmutaren en escenaris on reivindicar la utopia a ritme de cançó, i pels racons s’assajaven noves formes d’iconoclàstia, inconformisme i rebel•lia.
Tanmateix, i a pocs metres, encara que de vegades estes demarcaren la frontera entre la vida i la mort en vida, deambulaven els estralls del catàleg periodístic de successos, la droga i la misèria urbana, que mostraven ja la imatge de la mort anònima al carrer, o de la mort lenta de les toxicomanies. En altres casos, apareixia el rostre de la sida mostrant les seues negres credencials, no massa distintes de les que avalen la brutícia indigna del més pobres, desterrats en les afores de la societat del benestar, ocults i invisibles per a la ciutat de la llum i del foc.
Hui en dia, a més, se succeeixen les modestes lluites ciutadanes per un barri net, segur, sostenible, habitable, humà, aferrat a la muralla àrab mil•lenària com a un mugró d’identitat. Proliferen entre la clandestinitat i la marginació cartells, proclames i grafittis de totes les utopies possibles, i amb ells conviuen els patis de porteres, els taulellets commemoratius de les falles centenàries i algun que altre cau d’artistes bohemis i nocturns. Per la nit, la cacofonia de la marxa se superposa al silenci dels carrers ennegrits pels segles, l’afonia alcohòlica del pub postmodern s’entrellaça amb el somni dels gats urbans i la modernor de la “gent guapa” es barreja amb l’amarga soledat dels vells als seus tuguris de lloguer antic.
Un dia, en començar el part de la primavera primerenca, al pub vencedor i a l’obrador resistent se li imposa la remor creixent de la festa, la remor feréstega dels coets, de la música, dels cadafals, de les desfilades, dels bunyols amb aiguardent, de l’amor que roda per terra entre carns turgents i un vertigen de besos i promeses... Triomfa aleshores l’estampit de la vida desflorant-se, del barri renaixent momentàniament del seu destí modern, al qual tornarà la nit de les flames, la nit de les cendres i les llàgrimes, la nit en què seguirà el curs de la història, certament incerta, que farà del Carme el que haja de ser en el futur. Ara, per tant, farem be en gaudir amb una celebració intensa del barri a través de la festa fallera, assaborint els seus olors i sabors. Una celebració sentida i sensitiva que, tal i com està el món, no és ben poca cosa. Carpe diem al remat, que deia el clàssic amb immensa saviesa.
Gil-Manuel Hernàndez i Martí
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada